Desperta! de Eva Ramírez

Poco a poco iremos desvelando quiénes forman el podio de nuestro 2º Premio en categoría de poesía. Por ahora, os dejamos con Desperta! el poemario con el que Eva Ramírez se hizo con el 2º puesto, ¡enhorabuena! Y a todos vosotros, ¡a disfrutar de esta bella obra!


Desperta!

I

Desperta!

Ets el miracle que succeeix

en un respir.

L'alè que esbossa

la tèbia pau

d'un instant diví.

Un bri de llum

que explota,

i reneix

i degota vida

en un regalim

inestroncable,

inexhaurible.

Desperta!

La vida és.

No s'esforça

ni dissimula

per ser altra cosa.

Si sents com plora

no és pas la vida,

tan sols la ment

que foragita

les pors que troba

en gratar l'escorça

dels pensaments.

No!

No m'entabanis

amb flors

ni violes,

que no m'enyoro

del teu govern.

Jo sóc camí,

veritat i vida.

Sóc el miracle,

l'instant present.


II

Tot just, fins ara,

sento l'angoixa

d'aquell qui explora

i no sap què busca.

Milers d'imatges

es desdibuixen.

La música no sona,

el rellotge no calla.

La pressa em burxa

damunt les espatlles.

I si sóc jo sola?

Un no res m'enxampa,

m'asseca la gola

i en cercar el coratge

per desar les ombres

damunt el prestatge,

un bocí de glòria

cau damunt la història

de qui sóc hostatge.

No puc ser jo sola!

M'envaeix la mandra.

No trobo la força.

No covo l'enginy

que sosté el perfil

del meu personatge.

La pressió m'esgota.

No té pas sentit

ésser pelegrí

sense santuari.

Sense un punt final

on poder arribar;

on la serenor

m'aixoplugui l'ànim.

I si no estic sola?

Deso les armes,

la lluita,

la contradicció,

la mala maror,

les expectatives.

Abdico,

em rendeixo.

Ja no vull seguir

caminant en cercles,

desgastant la sola

i arribar descalça

enlloc,

on ningú m'espera.

Potser no hi ha més...

Jo sóc la resposta.

Tot radica en mi.

L'inici, el final,

el camí mateix

que he escollit no fer

i estic transitant.

Ara sí que ho veig!

Ves quina troballa

esdevenir algú altre

que sí reconec.

Jo sóc la que sóc.

No cal fer-hi més.


III

Confosa

prenc la mida

al desgavell

que tot ho envolta.

L'embolic se m'escola

entre les cames.

No goso

deixar-lo anar.

Deso l'angoixa

damunt la taula

amb la bossa,

les claus

i un paraigua

moll d'adversitats.

Prego per sortir-me'n.

Encara hi crec.

Podria fugir

d'aquest desori

de vida.

Deixar de banda

la complexitat;

mostrar-me nua,

simple,

humil.

Al bell mig

de la tempesta

se'm despulla la flor.

La pluja engoleix

els verds,

els magentes

que distreuen les mirades

dins l'amagatall

de rebomboris virolats.

Tremolo.

Ja no hi ha vestit

que em cobreixi

la poncella;

no hi ha sortida.

L'únic desig

és l'abisme.

En davallar,

minva la resistència:

la presència

ja no em torba,

prescriu la follia,

m'experimento viva,

desperta.

En tirar del fil

brolla l'embolic

que desfà la troca.

Qui diu que TOT s'ha acabat

quan tot just comença?


IV

L'aforisme

despunta en els marges

de l'infinit.

Me'l miro de lluny.

Un punt de malfiança

detura el magnetisme

que m'atrau:

no hi ha res a fer.

La fal·lera creix,

s'encareix el delit

encuriosit.

Vull resoldre

l'atenuant

que em sedueix.

Faig via

ignorant la fatuïtat

que desprèn

el precepte.

Paro atenció,

observo com s'imposa

vehement

en nom de la certesa.

Un discurs contaminat

ovaciona els dies de glòria.

El dol de l'adversitat

gemega.

En cada gest,

el sento més a prop,

carregat de lideratge.

Un coratge infecte

em fa sentir

excepcional, diferent;

em convida

a fugir de la gent

amb ferum d'ingenuïtat.

Dins meu,

quelcom victoreja:

No en teniu pas

ni idea!

Més us valdria

callar,

multitud col·lateral

que persistiu

aliena

a la raó veritable,

a la dignitat, al seny!

M'escolto,

autoritària,

fent-ne ressò de l'aforisme

marginal

que fa no res

despuntava imprecís,

impregnat de recels.

Justifico l'ancoratge

que em sosté:

«És en nom de la veritat

que cito

els dies de glòria

i clamo davant

l'evidència

allò que és

fonamental...

Qui no ho veu

és que no vol!».

Jec en un instant

inequívoc

que em retorna la follia.

Renego de la ment

suggestiva,

malfiada,

intel·ligent,

impostora...

Dins la paranoia

projecto,

sense discerniment,

bajanades subversives.

Només un segon

per fruir

d'aquest lapse transitori

i apuntar

vers l'infinit.

En els seus marges,

m'admiro

d'un pensament

metamòrfic i efímer

aclamat per l'enteniment

com a dogma consagrat

pels segles

dels segles.


ARTIFICI bi-POÈTIC

Més enllà de les paraules,

del acento, del talento,

del subtil sentiment,

del color que pinto

la foscor i l'albada.

Más allá del verbo

és el vers qui parla.

¿Acaso no es cierto

que el dolor de l'altre

no es un ente ajeno?

No sóc jo qui parla

al contemplar su miedo?

I al gaudir, què sento?

¿Acaso reniego

dels brots d'alegrança

que invaden mi alma

quan el teu somriure

se posa en la mía?

Tan se val si em perdo!

Si en algún momento

les paraules volen;

si no las entiendo.

Tan se val l'idioma

si me cala el verso

fins el moll dels ossos;

si me embauca el ritmo,

m'enamora el tempo,

si caigo rendida

i em bressola un mot

que aún no comprendo;

si sento la vida

a través de tus versos.

Se'n diu poesia...

Y es en el silencio

on s'omple de vida.