Sopa d'herbes i pa sec, de Jordi Sans

Sopa d'herbes i pa sec, de Jordi Sans

Obra ganadora del II Premio Literario FusionArte en categoría de prosa


Fa dos dies, gaudint del silenci d'una nit clara, res es belluga, tot dorm, fins i tot el riu.

Aquesta situació es trenca amb trets i explosions. El pare ens crida perquè ens vestim ràpidament.

La mare és a la cuina i omple un farcell amb el menjar que té temps d'agafar.

Ràpids com un llamp, el meu germà Joan, els pares i jo, la Mireia, sortim per la porta de l'hort

allunyant-nos del poble. La mare amb el farcell i el pare darrere empenyent-nos.

En poc temps, ja ens enfilem muntanya endalt. -Amunt, amunt!- Diu el pare. Quan arribem a unes

roques prominents, ens fa aturar. Mig amagats, podem veure com el nostre poble ha esdevingut un

infern, es fa de dia a força de foc.

De cop i volta, la mare crida: - casa nostra! Comença a plorar en silenci i tots mirem d'on veníem...

El pare, està agenollat al terra, amb les mans repenjades sobre una destral que va agafar quan

creuàvem l'hort. Immòbils amb els ulls oberts com a plats. No sé quanta estona hem estat en

aquesta situació.

Mica en mica, se n'han anat les estrebades eixordadores i des de la llunyania, tan sols ens arriba el silenci...

El pare, s'aixeca dient: -Marxem!- No ens porta massa lluny, però ja no veiem el gran desgavell desolador en el que s'ha convertit la nostra llar, el nostre poble, la nostra vida... Dormirem al ras sobre les herbes, però estic ben segura que ningú no va poder aclucar l'ull.

A trenc d'alba, hem fet camí cap el ¨mas¨ que serà el nostre refugi.

En arribar, el pare ens ha portat un pitxell d'aigua i la mare ens ha donat uns trossos de pa amb cansalada.

En Joan i jo hem donat un cop de mà al pare a escampar la palla del bestiar a un dels costats del ¨mas¨ per a dormir.

Hem acabat el dia endreçant el tros, recollint llenya i la mare ha espavilat un petit foc enmig d'unes pedres per posar-hi un tupí i fer el sopar. Sopa de pa amb alls i herbes, sense plats, tots hem menjat d'allà mateix.

De matinada ens hem despertat amb la visita del fill gran de Can Ram, en Josep. Ens ha explicat que han mort el seu pare amb les bombes. La seva mare amb les dues germanes, han marxat per la muntanya direcció al Pinell de Brai a casa d'una tieta. Ell fuig sense saber a on, doncs si l'enxampen el reclutaran a la força o el pelaran. Ens demana omplir la seva cantimplora d'aigua, petons de comiat, d'incertesa. I sense més desapareix pel bosc.

Hem acabat de passar el dia sense més notícies.

A mig matí, una remor desconeguda s'ha aproximat, la mare tota esvalotada ens ha demanat que ens amaguem i que ens estiguem quiets. En un tres i no res, ens han passat tres avions pel damunt a tret de pedra. Una remor ensordidora, que ens agreuja la por que ja tenim. Quan han marxat, hem respirat fondo.

Els pares es parlen en veu baixa, com si no volguessin que els escoltéssim. Mentre la mare ens mira amb cara d'angoixa, el pare ens diu que estiguem a l'aguait del que pugui passar tot marxant a fer

un volt per veure com van les coses.

Passa el temps i no tinc l'hora clara. Tot d'una, ha aparegut el pare corrents i cridant ens ha dit:

-Recolliu, que els soldats són a la vora, agafem el que puguem i sortim d'aquí!

El temps i els esdeveniments passen molt de pressa. Hem fet un llarg camí, i ens ha enxampat la nit.

Resguardats del vent entre unes roques, hem fet nit abrigats amb l'única manta que hi havia al ¨mas¨.

Al matí, hem seguit fent camí. Tenim la sort que el pare es coneix les muntanyes, de joventut va ser pastor.

Devia ser més de migdia, quan hem arribat a unes grans oliveres. N'hem triat una amb el tronc buit i ens hem fet una petita barraca de branques. El silenci és total, no se senten ni els ocells.

El pare, assegut a una pedra, esmola la destral, com si estigués enfadat, amb força, passada rere passada. L'observo fins que deixa la destral repenjada a l'olivera.

Aquesta nit sí que l'hem dormit de tan rebentats que estàvem.

Al clarejar el dia, per esmorzar, la mare ens ha donat unes herbes com si fóssim conills, però la gana ho pot tot.

El pare torna de treure el nas per les proximitats, porta el mocador ple d'ametles. Ens les ha donat a en Joan i a mi perquè les trenquem i ens les mengem com si fossin les millors llaminadures. N'hem guardades unes quantes pels pares.

Ja no fem rams de les flors del camp i no les collim si no es poden menjar. Quan he acompanyat al pare per veure què trobem, m'ha ensenyat algunes plantes que es poden menjar i m'ha recomanat que si tinc dubtes, em fixi si els animals les mengen.

De tant en tant també cau algun bolet a l'olla.

No sé quin dia és de la setmana, ho pregunto i em diuen que diumenge. - Ostres! Avui ens

haguéssim vestit ben cofois per anar a ofici. Un neguit m'estreny, en pensar en els meus amics. Què deu ser d'ells? I dels veïns del poble? Trobo normals les gotes salades que reguen les meves galtes.

La mare m'ha passat el braç per sobre l'espatlla i com si sabés el que pensava, m'ha dit que tot anirà bé.

Portem dos dies tranquils, encara que ahir se sentiren explosions lluny.

Estesa a terra, veient córrer els núvols embadalida, passa el temps. Amb la sensació de que tot el que estic vivint és un malson i quan m'aixequi, tot tornarà a ser com abans.

Unes veus estranyes em fan aixecar tot d'una. S'adrecen als pares dient que no volen problemes i parlen una estona. Diuen que són soldats republicans i venen de la desfeta del front i no saben cap a on anar. S'han servit aigua i de menjar no n'han pogut agafar perquè no en tenim i han marxat.

Els dies passen lents però les coses passen molt de pressa.

Ha aparegut un gos famèlic, i m'he alegrat molt de veure'l, però quan la mare l'ha guipat, l'ha

increpat a pedrades i l'ha fet fugir. M'he quedat de pedra, no m'ho esperava pas. La mare ha dit:

- només ens faltava una boca més.- M'ha sabut greu, però la mare te raó. Sense dir ni piu, hem

seguit a la nostra.

Avui, a mig matí, el pare ens ha dit que s'allunyarà una mica per veure què troba per menjar.

Després d'una abraçada i un petó a la mare, ha marxat, no se sap cap a on.

La mare, crec que no només per la necessitat sinó també per tenir-nos ocupats, ens ha enviat al toll d'aigua que hi ha a la vora per omplir el pitxell i el tupí. Mentre ella agafava timó collint brots de fonoll i d'altres que no conec.

A mitja tarda, la mare neguitosa ha dit en veu baixa: - si que triga el vostre pare...

Ens hem assegut a la vora d'un petit foc. Sense cap motiu, la mare ens ha començat a explicar aventures de quan era petita. Que bé que s'ho passava anant amb les seves amigues a aprendre a cosir o amb els companys de l'escola anant a catequesi, on feien jocs i aprenien coses de Jesús...

Entrada la nit, el pare ha aparegut com un fantasma i ens ha abraçat amb força i ens ha petonejat. La mare ràpidament, l'ha escodrinyat amb la mirada i no ha pogut evitar preguntar-li com està. El pare ha respost que està bé. Va ben brut i té aspecte d'estar rebentat. Porta una manta sota del braç i una bossa bandolera que amb prou feines pot treure-se-la tant cansat com està i el pes que hi du. Li ha donat a la mare, que l'ha buidat amb compte al terra. Llaunes de conserves, un petit tros de cansalada i mig pa sec, ens hem quedat boca-badats. El pare ens ha explicat que ho ha agafat d'uns soldats morts en un camí, ha deixat de parlar i els seus silencis han parlat del mal que han vist.

Evitem parlar de certes coses. Hem sopat com feia dies que no ho fèiem.

La nit no sabem que ens depararà, però amb la panxa plena tot sembla una mica millor.

Quan ens hem llevat, regnava la calma i el sol ja ens delata que tindrem un altre dia calorós. Sense pressa, poc a poc, ens hem preparat l'esmorzar.

El pare ens demana atenció i ens ha dit que demà al matí marxarem d'on som, doncs creu que els

soldats s'aproximen. Ens ha demanat que aprofitem el dia per recollir-ho tot i descansar.

Al capvespre, des del terra, observo en Joan que passa l'estona fent punteria amb pedres a una

llauna buida de mongetes del sopar d'ahir a la nit.

La nit ha estat tranquil·la. Sense pressa ja hem fet un mos. Quan hem acabat, hem seguit

arreplegant els dos trastos que portàvem i el camí se'ns ha posat al davant. La calor ja es deixa

notar. El pare al davant i la mare al darrera, anar pujant i baixant, amunt i avall. No sé quant temps

hem caminat, però estem molt cansats, hem fet una parada per mossegar alguna cosa i beure aigua.

El pare ens ha dit, que no gaire lluny hi ha un lloc on poder passar la nit. Hem caminat el que no

està escrit. Ja no em sento les cames quan el pare ens ha dit que estem a punt d'arribar. Quan hem tombat pel revolt, ens hem trobat un tancat per bestiar. Tot desert, ni una ànima. Ràpidament ens hem instal·lat a la caseta petita de pedra del pastor. Hem sopat una llauna de cigrons, que hem compartit i hem rossegat un tros de pa sec.

Abans d'anar a dormir, els grans parlen de marxar d'aquí a trenc d'alba, doncs aquest és un lloc de pas i no se senten segurs.

Al matí ens hem rentat una mica al abeurador del bestiar. Quan ens rentem la cara m'he fixat en el

Joan, em sembla que té la pell menys morena.

De seguida, hem enfilat un camí muntanya amunt. Em noto el cos cansat, però miro de no pensar-hi.

Mirant el paisatge amb aquelles muntanyes gegantines, em sento petita, insignificant, però amb

ganes de continuar veient aquests indrets. Lentament, hem fet camí amb la calor que ens ha deixat ben aixafats.

Trets! A terra! De cop i volta els quatre ben ajupits correm tot el que podem. Sentim dos trets més,

però ja sonen més lluny. Sembla que escapem de no sé què... Les coses passen com un llampec.

Sense parar de córrer. De sobte, el pare ens ha fet entrar al bosc. -Ràpid! Amunt!- Sense alè ens

hem aturat entre unes roques envoltades de matolls. Ajupits, seguim recuperant-nos del sobreesforç, amb la respiració accelerada. Hem guaitat els voltants i hem afinat l'orella, com si no hagués passat res, el silenci es espès. Ens han dit que fem silenci i que no fem remor, de moment ens quedem aquí a descansar.

A un costat del llom de la muntanya es veu la pista per la que anàvem.

Amb aquesta situació, asseguda al terra, el temps sembla que s'estiri i que no corri. Al cap d'una

estona llarga o curta, no sé, se sent una remor llunyana que es va aproximant, sens dubte és el soroll d'un vehicle. En aquell moment ha passat per sota nostre, fins que no s'ha allunyat, no hem vist que eren dos camions amb soldats. Quan els hem perdut de vista, el pare s'ha aixecat i ens ha demanat que marxem d'aquí, que els soldats són a tocar. Marxem pel dret esquivant el camí. El pare ens ha explicat que mai no ha estat per aquelles muntanyes... Amb incertesa caminem, caminem i caminem... En uns marges de conreus abandonats de fa molt de temps, el bosc ens comença a cobrir. A la part de dalt, es veuen les runes d'un ¨mas¨ i sense dir ni piu ens hem dirigit cap allà.

Hem decantat part de la runa d'allà dins i ens estirem per dormir. Aquesta nit dormirem mirant el

cel, només resguardats per les parets, si es poden dir així.

Aquest matí estàvem adolorits i molt cansats. El pare ens ha dit que estiguem tranquils i que

descansem, que ell farà una volta per veure per on som i de pas a veure si troba aigua.

Veient la situació, la mare ens ha demanat que agafem els cargolins que veiem. Per desgràcia, no

n'hem trobat gaires...

De seguida, ha tornat el pare i ens ha dit que no té clar on som, però té clar que el lloc està amagat, doncs el camí que duia fins allà s'ha perdut. També ha trobat una cisterna afonada en un racó, que guarda una mica d'aigua de pluja. La mare i el pare han decidit que ens podem instal·lar aquí per refer-nos i veure cap a on anar.

Més tard, la mare ha provat de fer alguna cosa per dinar mentre el pare aconseguia unes canyes per començar a cobrir el lloc on tornarem a dormir aquesta nit i qui sap si la següent... En Joan i jo hem tafanejat al voltant de les tristes parets. La tarda ha passat molt de pressa; hem portar llenya i aigua i ens hem acomodat una mica.

La mare ha fet una volta recollint fulles, brots... Avui per sopar, sopa de cargolins amb herbes.

El matí es desperta gris, ennuvolat, trist... Ens hem espavilant sense pressa . El pare ha mirat de

recobrir la barraca amb més canyes per si plou.

Quan estem cadascú a la nostra, des de la distancia, hem vist dues persones agafades apropant-se cap a nosaltres. Venen poc a poc. No triguem massa en veure que són dos soldats, un recolzat en l'altre.

El pare ens ha demanat que entrem a la barraca fins que ell no ens digui que sortim. Aquí dins, una eternitat! Sentim les veus de fora però no entenem res de res.

El pare ha cridat: -Pepita, ja podeu sortir-. ¨Mala estampa¨, la que ens hem trobat fora. Un home

estirat a terra amb la roba plena de sang. El pare li ha comentat a la mare que els hem d'ajudar en

tot el possible, entre gemecs, hem posat el ferit en un racó de la cabana. L'altre soldat ha comentat que està molt greu i que sense medicines ni metges tem el pitjor.

A última hora de la tarda, en Ricard, el soldat, ha rebuscat dins la seva bossa i ha tret dues llaunes

de conserves i un tros de pa sec; l'ha donat a la mare per col·laborar en el sopar.

La mare i el Ricard han fet empassar una mica de sopa al ferit, que no vol prendre res, està molt

neguitós i dèbil.

Després de sopar nosaltres, al voltant d'un foc discret, el soldat ens ha explicat que són de l'Arboç del Penedès i que es coneixen de petits. Portaven dos dies perduts i ja no tenien aigua; Quina sort, trobar-vos! Els pares han acabat explicant la nostra situació.

Per tancar la conversa, ens ha dit que la situació és nefasta, han perdut i el que queda de l'exercit

està de retirada.

Encaixats a la barraca, entre queixa i gemec del Manel, hem passat la nit intranquil·la, emboirats pel testimoni d'en Ricard. Hem dormit, si és que es pot dir així...

Quan ens hem llevat, hem sortit ben de pressa fora i el pare amb la veu tremolosa ens ha dit que en Manel havia mort. Sense paraules i tots muts, hem vist com el pare i en Ricard s'emporten el cos d'en Manel mentre desapareixien pel bosc.

La mare, el meu germà i jo, hem endreçat una mica l'indret, com si intentéssim no pensar en el que acabàvem de viure.

Espera i més espera, el temps es fa llarg...

Els adults ja són de tornada i no baden-boca.

Les misèries de l'olla, al foc; Veritablement, la mare fa miracles per poder-nos dur un mos a la

boca.

En la trista tertúlia de després de dinar, el nouvingut ens ha dit que al matí marxarà.

Tarda tranquil·la, encara que el pes del record de la cara d'en Manel ens ha deixat aixafats.

Al matí, en Ricard, després de recollir el poc equipatge que duu, s'ha acomiadat. Quan ha marxat,

se m'ha encongit no sé què, doncs ara marxa una persona important per a mi, en poc temps hem fet grans lligams de penúries.


Quan érem al poble, es veien soldats atrafegats amunt i avall, però mai vaig pensar que passaria

això i que estaríem com ho estem ara.

D'allà d'on venim, segur que no hi quedar res.

Demà no sé què serà de nosaltres.

El paper s'acaba i tal i com van les coses, també se'n van les ganes de seguir escrivint.

Deixo aquests fulls amagats. Si algú els troba algun dia, espero que tot sigui més dolç que no pas

ara mateix.

                                                                                                                     Escrit per - Mireia Estupinyà